Landing land | 2010
Deriva fotogràfica de l'aeroport de Barcelona a l'estació de Sants

Cuando uno aterriza lo primero que mira es el suelo, lo primero que pisa es el aire y lo primero que ve es una imagen ficticia. El cerebro, cuando suma la visión del ojo izquierdo con el derecho, siempre crea una imagen aproximada, irreal.Uno puede andar y ver con los dos ojos por separado, crear conexiones azarosas, complementarias, yuxtapuestas, continuas, opuestas y en algún caso, sorprendentes. No hay mirada individual que funcione sin un colectivo de ojos atentos, de esos que anduvimos juntos y de estos tuyos que ahora estan aquí.
Quan un aterra el primer que mira és el terra, el primer que trepitja és l'aire i el primer que veu és una imatge fictícia. El cervell, quan suma la visió de l'ull esquerre amb el dret, sempre crea una imatge aproximada, irreal. Un pot caminar i veure amb els dos ulls per separat, crear connexions atzaroses, complementàries, juxtaposades, contínues, oposades i en algun cas, sorprenents. No hi ha mirada individual que funcioni sense un col·lectiu d'ulls atents, d'aquests que vam caminar junts i d'aquests que ara estan aquí.
When you are landing the first thing you can see is the floor, the first step is across the air and the first thing you can see is a fictitious image. The brain, when it adds the left eye with the right one, always creates a rough picture, unreal. You can walk and see with both eyes separately, creating random connections, complementary, collocated, continuous, opposite and in some cases, surprising. There's no individual gaze who works without a collective watchful eyes, those who walked together and these yours that are now here.

+info los vacíos urbanos